Balanç independentista del NO a l’Estatut

 Juli Cuéllar (membre de la CUP de Mataró).


La Campanya Diguem NO va néixer a mitjan d’abril, dos mesos abans de la convocatòria del referèndum de la reforma de l’Estatut de la Comunitat Autònoma de Catalunya. La iniciativa partia de la convicció que calia una opció de vot nítida, que explicités sense necessitat de grans explicacions un rebuig sobiranista i d’esquerres a l’autonomisme.



Les persones impulsores, totes pertanyents i/o vinculades a la CUP, vam haver d’optar per una organització precària, com és una plataforma, perquè volíem contribuir a l’articulació d’un projecte autodeterminista a l’endemà del referèndum. La feblesa organitzativa i la dispersió de l’esquerra independentista, ha privat que aquest treball polític l’hagi pogut desenvolupar la CUP i que altres propostes de coordinació, com la Campanya Unitària per l’Autodeterminació, també s’hagin vist limitades.



L’emplaçament públic es va fer el 25 d’abril. Vam començar a treballar des de zero, cercant consensos amb altres col·lectius i persones. Vam comptar amb el posicionament de la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD), que en aquell moment es limitava a fer campanya contra el SÍ. El primer èxit de la Campanya Diguem NO, va ser destapar l’opció ambigua de la PDD, que hauria permès a ERC dibuixar un escenari de campanya pel NUL per mantenir-se dins del govern. L’opció del NO va estendre’s en qüestió de dues setmanes i la direcció d’ERC es va trobar atrapada per la decisió coherent de les seves bases. Dins l’esquerra independentista, tot i les reticències i alguns missatges derrotistes, el consens també es va orientar cap al NO.



A partir d’aquí, el ritme de la Campanya Diguem NO, va estar molt condicionat per la precarietat organitzativa i pel canvi d’orientació d’ERC i de la PDD, que fonamentaven el NO en defensa de l’Estatut aprovat el 30 de setembre de 2005 pel Parlament autonòmic. Malgrat tot, l’esquerra independentista ha aportat el capital humà i la infrastructura bàsica per desenvolupar més d’un centenar d’actes arreu del territori. Es va penjar un web dinàmic, que rebé prop de 2.000 adhesions, es van editar més de 20.000 cartells, adhesius, 30.000 exemplars d’una revista especial confeccionada pel col·lectiu del periòdic de l’Accent, un vídeo, etc.



Ara bé, les nostres eines van ser insuficients i incapaces de contrarestar la realitat, la campanya oficial. S’ha evidenciat que estem avançant cap a una americanització dels processos electorals. El discurs i la imatge televisiva, clarament favorable a l’opció del SÍ, ha vehiculat els missatges electorals. Fora d’aquí els partits institucionals no s’han pres ni la molèstia d’explicar què implicava l’Estatut. Per tant, el distanciament entre polítics professionals i societat és la raó de fons de l’alt índex d’abstenció. El bloc del SÍ ha defensat un canvi estètic per garantir el continuisme de l’Espanya de les Autonomies, que difícilment podia engrescar a ningú. L’únic filó que han pogut explotar, per arrossegar una minsa part de l’electorat català, ha estat el discurs anti PP, instrumentalitzant les expressions de rebuig ciutadà a la presència dels dirigents d’aquest partit, com va passar a L’Hospitalet de Llobregat, Granollers o Mataró.



El control televisiu, la vacil·lació d’ERC-PDD i la desorganització de l’esquerra independentista són els factors que expliquen la derrota del NO, que convé matisar atès que només va votar un 48% del cens. Tot amb tot, ara comptem amb un rèdit important de cara al futur, perquè hem aconseguit que una part del reformisme es despengés del projecte autonomista.



Ara, mentre els dirigents d’ERC cerquen un horitzó electoral que els permeti retornar al consens autonomista i recuperar les engrunes del tripartit, l’esquerra independentista té davant seu el repte de vertebrar un projecte de moviment popular per l’Autodeterminació i incorporar tots els sectors polítics, sindicals i culturals que han fet un pas valent votant no. Sense una bona eina, sense una bona organització no anirem enlloc. D’altra banda, per a l’independentisme, l’autodeterminació no és una fita sinó un element cabdal del programa de ruptura democràtica amb els Estats opressors, que ens ha de permetre sumar esforços i encarar el futur davant les contradiccions socials que generarà l’Estatut de la Moncloa.



En aquest sentit la lluita continua!