L'especulació del sòl


Candidatura d'Unitat Popular de Girona. 



Tot d’una els polítics s’han adonat –malgrat les dades que ho assenyalaven- que els preus dels habitatges han augmentat molt per sobre del IPC, mentre els governants no han intervingut per moderar aquesta tendència. L’especulació del sòl ha estat un dels factors d’aquest augment. L’article 47 de la Constitució, que proclama el dret a un habitatge digne, assenyala també –sembla que inútilment- que els poders públics “regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació”.



Quines són les altres causes que han contribuït  a l’encariment exagerat dels habitatges?. El fet que les administracions no han intervingut en el mercat de l’habitatge ha fet que els constructors podessin fixar els preus cada vegada més elevats, perquè la demanda, en tractar-se d’una primera necessitat, s’ha mantingut, encara que moltes famílies s’hagin hagut d’hipotecar durant mitja vida. El parc de lloguer s’ha anat reduint fins a ser irrellevant, sense que les administracions hagin aplicat mesures per promoure’l, atès que no exigeix compromisos a llarg termini, i perquè possibilita l’aplicació de subsidis per als ciutadans amb recursos limitats, cosa que s’ha fet de forma massa limitada.



La problemàtica de l’habitatge, doncs, ha arribat a la insostenible situació actual, i els polítics, en la perspectiva de l’època electoral propera, s’estan fent la competència amb uns programes tan desmesurats que fan pensar en una subhasta. Però, és creïble que, de sobte hi hagin diners per fer més que allò que fins ara era impossible?


 


Els joves són els primers beneficiaris de projectes recents, tot i que la major part no viuen pas al ras. Hi ha prioritats més urgents. Hi ha ciutadans que no poden pagar ni un lloguer mínim: són els desnonats, els sense sostre, les famílies monoparentals, les persones de la tercera edat amb pensions mínimes, els immigrants, etc. ?.És preocupant que els nostres administradors públics no siguin capaços d’establir unes prioritats entre les necessitats dels ciutadans. La suspensió del dret constitucional a l’habitatge -que es dóna en els desnonaments- deixa al carrer ciutadans que no poden pagar el lloguer del seu habitatge, i les administracions es limiten a pressupostar uns ajuts que eviten alguns desnonaments, sense adonar-se que en qualsevol cas seria més econòmic evitar-los tots, ja que deixar una família al carrer pot ser l’inici d’un procés de marginalització que precisa assistència pública i l’acolliment en un nou habitatge.



 



Els sense sostre a mes a mes del sostre necessiten tractaments personalitzats per reintegrar-se a la societat. Les entitats privades que hi dediquen els seus esforços, no compten amb ajudes públiques per accedir a habitatges en la quantitat adequada per acollir les persones que vulguin deixar el carrer, mentre alguns polítics opinen que els sense sostre viuen al carrer perquè els agrada, ignorant que dormir al carrer és sinònim de degradació personal, i d’alcoholisme i de drogoaddicció com a únics recursos per suportar una vida sense horitzons. Les famílies monoparentals, la majoria amb dones com a responsables dels fills, solen tenir recursos insuficients per a accedir a habitatges a preus de mercat. Hi ha persones grans que viuen soles, amb pensions insuficients, i en habitatges sense ascensors, i no tenen a l’abast l’alternativa de les escasses residències públiques. Ambdós col·lectius necessiten atenció especial en una política d’habitatge social que assumeixi la realitat. El color de la pell o el vestit són obstacles sovint infranquejables per accedir a un habitatge. Però destinar cases als immigrants crearia guetos que crearien més problemes  dels que podrien solucionar. Una política social d’habitatge ha d’assumir les necessitats de tot els ciutadans, prioritzant els que són molt lluny de poder pagar fins i tot els preus socials i, per damunt de tot, els que viuen en una pobresa absoluta.


 


Que s’ha arribat a una situació límit ho indica el mercat negre del subarrendament d’habitacions, en les quals malviuen famílies senceres, i la pràctica tercermundista dels llits calents, amb torns de vuit hores. Finalment, una política justa no ha d’implicar l’oblit de la cultura ni, òbviament, les qüestions estructurals bàsiques per a la vida de tots els ciutadans. Però cal evitar les desproporcions. Una ciutat monumental al costat de situacions de marginació mal ateses, com tenim ben a prop, són senyals d’una Administració poc responsable. A risc que se m’acusi de demagògia, he de dir finalment allò que m’ha vingut al cap per una involuntària associació d’idees, perquè, fet i fet, en el món de la marginació tot està interrelacionat: moltes persones que viuen en medis marginals, que no han pogut accedir a un habitatge digne, finalment han estat acollides en un habitatge col·lectiu a canvi, només, de la seva llibertat. És clar que, més que habitatge, la presó és un magatzem de residus humans de la societat que, quan recuperin la llibertat, tenen moltes probabilitats de reintegrar-se al medi marginal del qual van sortir.