Per Lluís Sales i Favà, historiador i membre de la CUP.

A principis de novembre es va presentar l'esbós del Codi d'Ètica de la Policia de Catalunya. Aquest document ha estat redactat durant els darrers mesos del 2008 per l'anomenat Comitè d'Ètica de la Policia de Catalunya, que està integrat per Carlos Jiménez Villarejo (exfiscal en cap Anticorrupció), Mercè García Aran (professora de Dret Penal), Cristina Manresa (intendent dels Mossos), Josep Palouzié (intendent en cap de la Policia Local de Girona) i Gemma Calvet (advocada, relacionada amb la formació dels Mossos d'Esquadra). A partir d'ara la proposta serà convertida en Decret, per tal que es dugui a terme la seva aprovació definitiva i serveixi de guia per als Mossos d'Esquadra i per a tots els cossos de policia locals.

A primer cop d'ull, i a l'espera que les entitats que treballen sobre la violència policial hi proposin esmenes (teòricament ara se'n podrien presentar) és important anar destacant els punts foscos d'aquest projecte. D'entrada, cal detectar acuradament què és i com ha de funcionar el propi Comitè. Aquest organisme fou creat fa cosa d'un any, i es proposà com a primer objectiu redactar el Codi. El Comitè és, segons el seu propi Decret de Creació, un organisme únicament consultiu - no podrà imposar sancions -, adscrit al Departament d'Interior i amb una conformació inicial poc independent. Pel que fa aquest darrer aspecte, només cal anar resseguint les trajectòries professionals de cadascun dels seus membres. El deure del Comitè serà redactar un informe anual per avaular el compliment del Codi. Tindrà d'altres funcions, entre les quals s'hi troben aquelles "que li encomanin les autoritats de seguretat i els òrgans de coordinació i participació del sistema de seguretat de Catalunya". Bé, aquests van a missa i fan repicar campanes. Tot alhora. Com es pot avaluar l'ètica policial des d'una posició d'independència -reiterada en el cos del Codi - i alhora estar al servei dels comandaments públics de la Policia ? Tots sabem del coorporativisme imperant en els Mossos d'Esquadra (i a les policial locals). Sembla que aquest Comitè només podria ajudar a blindar-lo (vegeu, per exemple, el Capítol 4. Article 40, en què s'insta als Cossos a donar suport als agents processats).

La cuirassa legitimadora d'aquest Codi són les diferents normatives de caràcter internacional i europeu que s'han anat redactant en els darrers trenta anys (especialment la Declaració del Consell d'Europa del 1979 sobre la Policia). Des d'una posició progressista, però, no podem fer altra cosa que relativitzar la bondat d'aquest cos legal. Atenent a la legislació imperant, a les escoles de policia d'arreu d'Europa s'ensenya als futurs agents a actuar cenyint-se a tres grans principis: el d'oportunitat, el de proporcionalitat i el de congruència. Són formes, a la pràctica, de regular el "monopoli de coerció legítima". Aquest darrer és una potestat reservada als diferents cossos policials. Fins ara, el monopoli de la coerció ha pesat molt més que les atres tres variables. Ara l'Administració principatina ha decidit preservar aquestes màximes policials i el seu equilibri tot embolicant-les amb retòrica sobre l'ètica.

Perquè sembla que el Codi no és res més que això. Es tracta de deixar els camps conceptuals prou oberts com perquè les pràctiques actuals dels Mossos i els altres cossos locals continuïin quedant impunes. Segurament aquesta és la característica més notòria del text; la seva inconcreció.

Cal dir que en aquells casos en què efectivament es concreten algunes pràctiques que podrien ser considerades contràries a l'ètica, hi reconeixem trets molt específics. S'hi reconeixen, de fet, pràctiques habituals dels agents dels Mossos d'Esquadra. Pràctiques que, al meu entendre, són més estructurals que no pas conductuals. Per a posar-vos un exemple, en el Codi es demana als agents que el tracte amb les persones ha de fugir de la "prepotència, apatia o desídia" (Capítol II. Article 24). Entenc que aquestes tres reaccions, sobretot la prepotència, responen a la mateixa formulació d'un cos policial professional en un Estat, que té com a principal fi - a la pràctica - fer complir lleis a la ciutadania. Monopoli de la coerció, vaja. D'altres evidències que retrata el Codi i que difícilment es poden complir sense repensar l'essència mateixa de la Policia són la demanda que els Arxius Policials es cenyeixin a la la llei (Capítol II. Article 25) o que els agents vagin sempre identificats (Capítol IV. Article 50).

Fa un temps que m'interesso per allò dels índex democràtics. En el preàmbul del Codi es diu que el seu mateix compliment "serà una forma de mesurar la qualitat de la nostra democràcia". Els anys de democràcia - aquí i a Europa - ens han demostrat que la transparència, la llibertat i la seguretat de les persones tal i com la plantegem en aquests països té un límit. Hi ha un límit econòmic, que per exemple imposa que en èpoques de crisi els agents fronterers es dediquin a detenir i sovint torturar els immigrants. Hi ha un límit geopolític, que imposa que la persecució a la dissidència política pugui efectuar-se, segons i com, amb mètodes sanguinaris. N'hi ha d'altres, de límits, que coneixem bé els col·lectius revolucionaris o els marginats socioeconòmics. La cara fosca dels Cossos Policials no s'esborrarà perquè es redacti un Codi Ètic. Però sempre podrem utilitzar-lo per continuar denunciant pràctiques estructurals com les detencions irregulars, els interrogatoris sense advocat o els tractes degradants.