De nou, la hipocresia contra Cuba
08/04/2010
Joan
Pujolàs i Vilar, militant de la CUP de Girona (Publicat a Llibertat.cat)
Amb la mort, el passat 23 de febrer, del pres cubà Orlando Zapata,
després d’una vaga de fam, la maquinària de l’imperi s’ha posat en
marxa un cop més per atacar a Cuba i a la seva Revolució. De fet, res de
nou. La mateixa demagògia, les mateixes mentides, la mateixa
hipocresia. Ja hi hauríem d’estar acostumats, suposo, però costa
acostumar-se a tanta infàmia. El perill és que, a base de repetir una i
altra vegada els seus falsos arguments, aconsegueixin enganyar a una
part d’aquesta massa que ells voldrien manipulada, acrítica i adormida.
La mort del pres, acompanyada de la notícia de noves vagues de fam
contra el govern cubà, no és una ocasió que els mitjans de comunicació i
els sectors més dretans puguin deixar escapar per a criminalitzar la
Revolució cubana. Qui defensaria la mort d’un pres en vaga de fam? I qui
no es posaria en contra d’un govern que no ha evitat la mort d’aquest
pres? Terreny adobat per a la demagògia, doncs. El més curiós, però, és
que els mateixos que ara s’afanyen a condemnar al govern cubà són els
primers a manifestar-se contra el xantatge que segons ells suposa una
vaga de fam, això sí, sempre que aquest suposat xantatge provingui
d’aquells que els van en contra, és clar. Què diuen, aquests mateixos,
quan el pres en vaga de fam és l’Amadeu Casellas? Què deien, quan qui
estava en vaga de fam era en Tomàs Sayes? O en el cas de presos polítics
catalans o bascos? Doncs una de dos: O callen o atien el foc
contra els presos. Silenciar o criminalitzar. No és la meva intenció
posar en un mateix sac tots aquests casos, es tracta tan sols
d’evidenciar un cop més la doble vara de mesurar d’alguns, en funció
sempre dels seus interessos imperialistes i classistes, que alhora tenen
la poca vergonya de presentant-se com els més autoritzats per jutjar de
forma neutral i objectiva, per sobre del bé i del mal.
Ens hauríem de preguntar per què només es parla dels autodenominats
“presos de consciència” de Cuba i s’obvien sempre els dels països
capitalistes de la regió; per què no es parla mai de la “dissidència”
colombiana, per exemple. O dels milers de persones que passen gana als
països capitalistes d’Amèrica Llatina. Per què no s’explica mai que quan
un huracà passa per Cuba no hi ha ni un sol mort, mentre que quan hi ha
un terratrèmol al país veí d’Haití hi ha desenes de milers de morts. O
per què els que critiquen al govern cubà són els mateixos que
aplaudeixen sense vergonya el cop d’estat a Hondures o el del passat
2002 a Veneçuela. Aquests són els demòcrates?
Hauríem de recordar qui hi ha al darrera i què vol la denominada
“oposició cubana”. Malgrat la seva cara amable, malgrat que intentin
sempre disfressar-se de demòcrates de tota la vida, a les seves files
s’hi amaga el bo i millor de l’extrema dreta americana, els rics que van
fugir de l’illa, cames ajudeu-me, amb el triomf de la Revolució i
defensors de les doctrines neoliberals més salvatges. Resumint, aquells
que voldrien retrocedir mig segle i que Cuba tornés a ser una joguina en
mans de l’oligarquia i dels EUA. Els que encara no han paït que a Cuba
els pobres deixessin de ser pobres i els rics deixessin de ser rics fa
50 anys. Aquells que no poden suportar que, gràcies a la Revolució
socialista, Cuba encapçali els rànquings dels països d’Amèrica Llatina
lliures d’analfabetisme, amb menys mortalitat infantil, més accés a
l’educació, des de la primària a la universitat, o més esperança de
vida. O que no suporten que el cubà sigui el primer govern del món que
promou la despatologització de la transsexualitat, per posar només un
altre exemple on Cuba és capdavantera. En definitiva, aquells que no
volen ni justícia social, ni igualtat, ni llibertat; ni al seu país ni
enlloc. Aquesta és l’”oposició cubana”.
Per tant, abans d’emetre judicis ràpids sobre el que està bé i el que no
i repartir culpabilitats a la lleugera, cal situar a tothom al seu
lloc. A partir d’aquí, que cadascú n’extregui les seves pròpies
conclusions.