Article de Article de Jordi Vilamitjana (Publicat al Diari de Girona)

A poc a poc, però tampoc no tant, se'ns va despoblant la Rambla, aquell indret que als romàntics gironins agrada de qualificar de 'cor de la ciutat'. Des del capdamunt de l'Argenteria fins al pont de Pedra, botigues històriques ben emblemàtiques van tancant les portes. Algunes per reubicar-se en indrets econòmicament més assequibles; d'altres, per sempre.

Potser sí que per als turistes i visitants Girona és un conglomerat immens de pedres ben acordades que es reflecteixen en un bassal d'aigua que anomenem Onyar; potser sí. Però per als gironins de cada dia allò que fa ciutat, allò que dibuixa de debò els horitzons quotidians, són les novetats dels aparadors, les salutacions als comerciants, les converses desimboltes i amables a peu de carrer. Per això mateix, cada vegada que es desubica o tanca una botiga els gironins som una mica més pobres.

Hi ha algun gironí que no enyori els xuixos de l'aparador de la Confiteria de can Puig o les lioneses de nata o les sares de mantega? Algun gironí que no recordi les pilotes de goma de la casa Gorila que regalaven al Palau del calçat? Que és que no va ser un cop a l'ànima de la ciutat que la llibreria Pla Dalmau deixés el seu establiment de fusta amb dos pisos de llibres de tota mena del capdamunt de la Rambla? On són ara les exquisides maneres dels dependents de ca l'Oriol Carbó, el tarannà divertit dels dependents de la Ferreteria Puig? No enyoren vostès els formatges de can Puig? No troben a faltar les joguines de can Perich, de can Duran o del Tarlà? On són els rellotges de can Pere Petit? I els diaris i revistes de can Franquet? La llista de botigues desaparegudes en aquest indret és una autèntica queixalada a l'ànim: ca l'Ametller, can Massot, can Capses, ca l'Adroher, can Casadevall, la sastreria Arnau, ca la Constància, can Girbau de la Phillips, La canastilla de Oro, can Falcó, la Drogueria Pérez, ca l'Escatllar, can Folch, can Muntaña... i en acabat l'estiu, se n'anirà l'òptica Solà, can Solà (que hi és des de 1882!).

Tot i que encara queden botigues fermes i resistents, la dosi de despersonalització de la Rambla en els darrers 30 anys és brutal. Això també ens ho hauríem de fer mirar.