Necessàriament, des de la frontera eugenial d'un dels pols de la marca turística Girona-Costa Brava, hem de recordar aquests dies de l'inici d'un febrer enfarinat, més de quaranta anys després, una de les frases-consigna més emblemàtiques de Maig del 68: Sous les pavés, la plage («Sota les llambordes, la platja»). Doncs, no em negareu que si la gent de Greenpeace guanyessin aquí i a l'engròs la batalla guanyada al municipi de Carboneras (Almeria) amb aquella sentència que determina que la mola de ciment i ferro feta hotel de 20 plantes i més de 400 habitacions incrustat en la platja de l'Algarrobico envaeix terrenys del Parc Natural del Cabo de Gata i, finalment, com a Cadaqués, es produís la demolició de tots els hotels-atemptat de la nostra costa podríem provar, una mica tard, es cert, però de manera didàctica, que sota el paviment, el formigó, el maó i el calé robat -o desviat, que diu la gent de bona educació- de l'especulació urbanística i la corrupció, podríem provar -dèiem- que sota les llambordes estava realment la sorra d'una platja paradisíaca.

Sota les llambordes de la Marfà

I, una mica tard, es cert, hauria valgut la pena: podríem treure pit d'una punyetera vegada, endegar a la merda definitivament la cruel cançó d'aquell noi (Ismael Serrano) que ens acollona quan ens demana «… papá cuéntame otra vez que tras tanta barricada / y tras tanto puño en alto y tanta sangre derramada, / al final de la partida no pudisteis hacer nada, / y bajo los adoquines no había arena de playa...»

i proclamar que, poc a poc, i a la nostra manera, fem realitat les utopies i canviem el món, malgrat que no sabem gaire en quina direcció.

Sota les llambordes, la platja podríem haver pensat des de Can Marfà després de veure com les màquines que havien fet l'enderroc dels pegats de l'edifici de la fàbrica que ara diuen que es restaura comencessin a aixecar les llambordes de la nova plaça tal com si fos la preparació del camp de patates de l'horta de l'altre costat de carrer. Sense tant d'enrenou, el regidor Joan Pluma ens hauria portat a l'escenari anterior de la costa, que tots sabem que és una pura i -tal vegada- idiota especulació, doncs, es necessitaria una mena de refundació del país, o sigui una altra mena de polítics, tècnics, legisladors, jutges, empresaris i persones en general (suposant, és clar, que es puguin canviar tots plegats i a l'hora).

Però, que voleu que us digui, seguint a Benedetti, «... está demás decirte que a esta altura / no creo en predicadores ni en generales / ni en las nalgas de miss universo / ni en el arrepentimiento de los verdugos / ni en el catecismo del confort / ni en el flaco perdón de dios // a esta altura del partido / creo en los ojos y las manos del pueblo / en general...», no crec que el regidor Pluma estigui per la feina de recuperar cap mena d'utopia...

Tot el contrari: quan miro la plaça de Can Marfà destrossada i els diners públics malbaratats (o quan el regidor Pluma, responsable d'urbanisme i de Santa Eugènia·Can Gibert del Pla, concedeix fa uns pocs anys la llicència per plantar les llambordes i fer la plaça no sabia que eren incompatibles amb les obres de la Marfà i que s'haurien de treure?), quan miro el que es podria veure com tanta manca de seny i respecte pels diners de tothom que s'administren, només puc pensar que el regidor Pluma no ha escoltat cap ni una de les milongues que li han dedicat des de Santa Eugènia de Ter i, encara, menys, cap de les frases que es van cridar pel Maig del 68...

Però, malgrat tot, us confesso que només faig que mirar a veure si sota les maltractades llambordes de la plaça veig, malgrat que sigui lluny, profunda, una mica de sorra de la meva particular platja...