(Extret de llibertat.cat)

El diari El Punt publica avui un article col.lectiu amb el títol Prevaricació, franquisme i antifranquisme, signat per Ramon Piqué i 16 independentistes més detinguts durant la ràtzia olímpica de 1992,
comandada pel magistrat Baltasar Garzón. A l'escrit es denuncia la
connivència de Garzón amb la tortura durant aquelles detencions
massives d'independentistes a mans de la Guàrdia Civil i s'acusa el
jutge de "prevaricació": ja que "Garzón va fer servir les declaracions
extretes sota tortura per instruir la seva causa". Els 17
independentistes torturats el 1992 recorden que Garzón fou el
responsable "de la nostra detenció i tortura a mans de la Guàrdia
Civil".

Fa una setmana el periodista i també represaliat en aquestes detencions
Carles Bonaventura també recordava el paper de Garzón en la tortura
dels detinguts al seu article Garzón també és franquisme Diumenge passat l'article El martiri del jutge de Miquel Pirolí també qüestionava el paper d'aquest magistrat en el seu paper davant dels drets humans. 

Prevaricació, franquisme i antifranquisme

El col·lectiu de
demandants del 92 al Tribunal d'Estrasburg recorda la seva detenció,
les denúncies per tortures que el jutge Garzón mai va voler investigar,
i critica el tracte de víctima que es dóna al magistrat després de ser
imputat

Davant la notícia del delicte de prevaricació imputat al jutge Garzón
en relació amb la repressió franquista –no pas en les altres acusacions
de prevaricació, cas Gurtel i cas Botín–
i davant del moviment de suport que intenta identificar-lo com a
defensor dels drets humans, cal fer les consideracions següents: el
jutge Garzón, poc abans dels Jocs Olímpics de Barcelona, l'any 1992, va
aprovar la nostra incomunicació en dependències de la Guàrdia Civil.
Els dies que vam romandre detinguts vam ser objecte de tortura, molts
de nosaltres teníem nafres prou visibles que evidenciaven el tracte que
havíem rebut. Tots nosaltres vam declarar davant el jutge Garzón sense
que aquest fes absolutament res per saber l'origen de les lesions que
presentàvem. Molts de nosaltres vam fer esment explícit del tracte
rebut sense que el jutge s'immutés.

El jutge Garzón va fer servir les declaracions extretes sota tortura
per instruir la seva causa. Les denúncies per tortura van ser arxivades
totes, sense excepció. Ni ell, com a jutge de l'Audiencia Nacional, ni
cap altra instància judicial espanyola van fer cap mena d'investigació.

Van
haver de passar dotze anys perquè el Tribunal Europeu dels Drets Humans
d'Estrasburg condemnés l'Estat espanyol per haver vulnerat l'article
número 2 de la Convenció contra la Tortura per no haver investigat les
denúncies per tortura tot i les evidències existents. Aquella condemna
va ser literalment una condemna per prevaricació (per no haver fet allò
que per llei tocava) i un dels màxims responsables jurídics d'aquesta
prevaricació era, precisament, el jutge Garzón. Malgrat la rotunda
sentència, l'aparell polític i jurídic espanyol no va aclarir cap mena
de responsabilitat.

El mateix jutge va ser el responsable judicial de la nostra detenció i tortura a mans de la Guàrdia Civil.

El jutge que va ser responsable de la nostra detenció i tortura és avui
víctima de la seva pròpia medicina. Qui avui jutja el jutge Garzón
forma part del mateix entramat juridicopolític que ell; i si se'n surt,
el jutge Garzón continuarà aplicant les lleis com sempre i,
probablement, la incomunicació i la tortura continuaran formant part
del seu decàleg i de la seva manera d'instruir.

La tortura i la impunitat són una constant sense solució de continuïtat
des de la mort del dictador. Els sectors que van pactar l'anomenada
transició van deixar intactes una part important de l'estructura de
l'estat totalitari. L'exemple més paradigmàtic n'és l'Audiencia
Nacional, hereva directa del Tribunal de Orden Público franquista, que
ha exercit un paper especialment repressor contra l'independentisme
català dels anys vuitanta i noranta, i que continua essent la fórmula
triada per l'Estat per resoldre determinats conflictes polítics.

La impunitat que nosaltres vam viure, doncs, té arrels en el franquisme
i part dels motius pels quals vam ser detinguts tenen també relació amb
aquell període i amb la manera com es va voler tancar.

Més de trenta anys després de la mort del dictador, la tortura continua
essent una xacra a l'Estat espanyol i, malgrat els informes i les
sentències internacionals, l'aparell juridicopolític de l'Estat
espanyol continua negant la tortura. Cal apuntar que, segons dades de
la Coordinadora per a la Prevenció de la Tortura, a l'Estat espanyol el
nombre de denúncies supera les sis mil des de principi del segle XXI.

Com a víctimes de la tortura volem manifestar que no estem d'acord amb
el fet que aquest jutge segui al banc dels acusats a causa de la
iniciativa que moltes associacions i persones anònimes estan tirant
endavant des de fa anys en contra de la impunitat franquista i a favor
de les víctimes de l'alçament feixista, associacions i persones que
tenen tot el nostre suport.

Com a víctimes de la tortura voldríem veure l'eradicació total
d'aquesta pràctica i de les lleis que la faciliten. Voldríem veure al
banc dels acusats els agents que ens van torturar i els seus
responsables polítics i judicials. Com a víctimes de la tortura
voldríem veure el jutge Garzón al banc dels acusats responent per la
seva passivitat davant dels centenars de persones torturades que han
passat davant d'ell.

(*Aquest article està
signat conjuntament per Carles Bonaventura, David Martínez, Eduard
López, Eduard Pomar, Esteve Comellas, Guillem de Pallejà, Jaume
Oliveras, Joan Rocamora, Jordi Bardina, Josep Poveda, Marcel Dalmau,
Oriol Martí, Pep Musté, Ramon López, Ramon Piqué, Vicent Conca, Xavier
Ros)