Jordi Navarro Morera, estudiant de geografia i portaveu de la CUP de Girona.

Darrerament hem pogut constatar com la comunitat científica internacional ha assolit un elevat nivell de consens pel que fa al reconeixement de l’existència del canvi climàtic. Mercès en part al treball desenvolupat pel Intergovernmental Panel on Climate Change IPCC), avui gairebé tothom accepta que el fenòmen del canvi climàtic és una realitat.  Una realitat que els que no tenim coneixements científics podem constatar a diari, el fenòmen es manifesta cada cop de forma més evident i  crua. Les conseqüències del fenòmen a mitjà i llarg termini plantegen un escenari de canvis globals i climàtics que poden trasbalsar  la civilització contemporània i hipotecar seriosament les generacions futures. 

Als Països Catalans hi ha veus que ja fa anys que alerten de la dimensió del  fenomen; és el cas del geògraf i doctor en ciències ambientals Martí Boada, que mitjançant nombrosos estudis al massís del Montseny ha detectat múltiples proves que evidencien un progressiu augment de temperatures que a l’hora han originat un desplaçament de formacions vegetals i un trasbals en el fràgil ecosistema del Montseny. Martí Boada ja parla de canvi global.

Malauradament hem perdut massa temps escoltant les teories negacionistes del fenòmen; teories alimentades per les oligarquies i la indústria del carboni. Han escampat un discurs fonamentat en la confusió i que ha fomentat la passivitat i la incredulitat envers el canvi climàtic. Les seves tesis, amplificades per la dreta tecnòcrata i la social-democràcia col.laboracionista, han servit per mantenir l’statu quo i perpetuar un sistema capitalista que té per objectiu l’acumulació de capitals i el creixement irracional del PIB mundial sense tenir en compte els greuges pel planeta.

Tanmateix avui disposem de prou dades com per demostrar que els negacionistes han mentit i sobretot han fet el ridícul. Però que ningú s’enganyi, continuen conspirat i marejant la perdiu, simplement han adaptat el discurs i refocalitzen el seu argumentari cap a una opinió pública que navega en la confusió mediàtica.

Ara, el nou paradigma ideològic del capitalisme global és que el canvi climàtic s’ha de combatre amb fórmules de mercat. Segons els neonegacionistes el sistema ha creat una anomalia que el mateix sistema corretgirà. Així, el canvi climàtic es converteix en un nou negoci que estimula el ressorgiment de nous mercats i noves indústries que equilibraran la situació.

Però al meu entendre no podem perdre més temps amb aquests romanços, cal replantejar seriosament la viabilitat d’un sistema que té en el creixement il.limitat la raó de la seva existència. En aquest sentit és molt recomenable una lectura del darrer llibre del socioecòleg Ramón folch: Suarem.  Amb dades i xifres desgrana la cruesa del panorama que s’està coent i planteja la necessitat de revisar conceptes i paradigmes. Malgrat no estar d’acord en alguns plantejaments ambigus de Folch s’ha de reconèixer que la lectura del seu llibre aclareix moltes nebuloses.

Per tot això sóc del parer que cal reforçar el discurs anticapitalista des d’una perspectiva ambiental però també de classe. Cal explorar les vies de decreixement i creixement qualitatiu de l’economia, cal potenciar nous jaciments econòmics com les energies netes i fomentar una nova cultura del consum responsable i ètic a través de l’impuls de cooperatives de consum local. És molt important conscienciar la ciutadania de la necessitat de modular el consum i actuar sobre la demanda, tot recuperant la cultura de l’estalvi pròpia de societats més humils. Cal que consumim allò que necessitem i ens moderem.

El col.lapse del capitalisme globalitzat  i l’amenaça que representa el canvi climàtic originat per un consum massiu i irresponsable obliga a reinventar alternatives. Per això  cal reduïr el creixement indiscriminat del PIB i establir mecanismes de redistribució de la riquesa generada a partir de critèris d’equitat ambiental i social, tot democratitzant l’accés a recursos i serveis.  Ës en aquest sentit que les reivindicacions de classe cobren una renovada vigència que connecta perfectament amb una nova cultura ambientalista.

A més cal tenir en compte que les classes populars estem plenament legitimades des d’una perspectiva ètica a exigir responsabilitats a les grans empreses multinacionals corresponsables del canvi climàtic i dels seus efectes ambientals i socials. I considero que  aquestes mateixes empreses haurien de ser penalitzades a transferir recursos econòmics  per a finançar les despeses socials  de la transició cap una nova economia respectuosa amb l’entorn.