Sobre l’anunciada famosa bombolla immobiliària s’han escampat molts rumors i sobretot temors, però passen els anys i aquí l’únic que ha esclatat és el dret a l’habitatge, que a hores d’ara és ja només una entelèquia, simple i pura retòrica recollida en moltes disposicions legislatives de tots els àmbits, des de l’internacional fins al local.  El temps i sobretot la realitat s’han encarregat de demostrar que aquest dret no existeix, que el que existeix realment és el dret que tenen uns pocs capitalistes a enriquir-se il·limitadament, a costa dels retòrics drets dels malparats treballadors, dels cada cop més grans joves i sobre tot a costa del territori.

He llegit amb molt d’interès la carta de la Pepa Bouis, directora de l’Agència Catalana de notícies i col·laboradora del dimoni.com. I he dir que em satisfà profundament que per fi algú alci la veu i protesti per aquesta clamorosa situació que estem patint els joves i els no tant joves, que ja se sap que un dels col·lectius més afectats per aquesta plaga social de l’especulació, altrament anomenada mobing o terrorisme immobiliari són precisament les persones grans; completament indefenses i desemparades davant el poder omnipresent del sector immobiliari, un sector que augmenta el seu volum de negoci privant a àmplies capes de la societat d’un dret tant bàsic i elemental com és un habitatge digne.



Malauradament, l’habitatge com la sanitat, les pensions, l’educació o el treball ja no son percebuts com a drets per la societat de la globalització. Ens diuen els seus teòrics que això són només pàtines del passat i que cal modernitzar-se i posar-se al dia. Això de l’estat del benestar té els dies comptats, el que es porta avui en dia són les deslocalitzacions, la desregulació laboral, la privatització de serveis i lògicament la destrucció del territori i degradació del medi. Es veu que tot això cotitza en borsa i resulta molt rendible per als inversors.



Mentrestant, els les treballadores som actors passius del que ens envolta i sembla ser que els poders públics accepten la situació com a normal. No se si deu ser la calor d’aquest mes de juliol però cada cop veig més apàtics els polítics professionals, entestats en gestionar una democràcia al servei del capital. La veritat, no entenc com determinats partits polítics autoanomenats progressistes poden llevar-se cada dia al matí, anar a signar uns quants contractes, passar una estona a l’hemicicle i després anar-se’n a dormir tant tranquils. Jo tenia entès que això de ser d’esquerres era una altra cosa, ves per on.



Que passa amb els i les treballadores que els deslocalitzen la fàbrica i es queden sense feina d’un dia per l’altra a un preu irrisori? Que passa amb els joves que no arribem als 1000 euros, amb un contracte temporal? I amb la gent que no pot accedir a un habitatge? I amb la destrucció del litoral?



Moltes preguntes que malauradament l’única resposta que obtenen és un llarg silenci. Per sort ens queda la capacitat de mobilitzar-nos i alçar la veu contra una situació del tot injusta i contra una classe política totalment submisa als designis i interessos del gran capital.