LLUÍS SALES I FAVÀ, militant de Cup-Girona.

"Un Estatut és per definició una carta atorgada. No és, en canvi, la transferència del protagonisme polític al poble català. No hi ha cap prisma sota el qual es pugui votar favorablement en un procés consultiu sobre l’Estatut".

L’independentisme pensa i actua en clau independentista. O això ens dicta el sentit comú. El que passa és que aquells que se’n diuen, d’independentistes, combreguen amb rodes de molí. Van de bracet amb l’espanyolisme de sempre. Aporten estabilitat a un govern que, des d’una òptica rupturista, no deixarà mai de ser govern opressor. I preparen un Estatut, el principatí, que ens assegura més Espanya. Almenys en tenim per una generació més. L’Estatut que sigui, abans o després de sortir del Congrés espanyol, no és l’inici de confrontació amb l’Estat, com ens asseguren els estrategs d’ERC. No ho pot ser per raons d’estricte sentit comú de l’Estat ocupant.

Un estatut és per definició una carta atorgada. No és, en canvi, la transferència del protagonisme polític al poble català. Es tracta de la solidificació d’uns llaços que no hem escollit i que no compleixen les mínimes normes democràtiques. El text no ens permet, per exemple, exercir el dret a l’autodeterminació. Aquest és un dret del qual es parla sovint, però potser cal recordar que està reconegut per l’assemblea general de l’ONU. Només aquest dret avala el reconeixement dels drets col·lectius dels pobles. Tampoc se’ns hi reconeix com a nació, a l’Estatut. El terme de Països Catalans no figura enlloc. Ni tan sols, cal dir-ho, en el projecte d’Estatut del Principat sortint del Parlament.

Tal com estan les coses tampoc és de preveure que s’aturi l’espoli fiscal del nostre país. La promesa de gestió tributària descentralitzada té un límit, que és la Constitució espanyola. Així, les administracions públiques catalanes continuaran sotsfinançades i no serà estrany reviure casos que testimonien deixadesa o incapacitat en polítiques de cohesió social i d’obres públiques. Tot plegat ens dibuixa un futur ben poc esperançador. És un futur dissenyat pensant en termes no independentistes. No hi ha cap prisma sota el qual es pugui votar favorablement en un procés consultiu sobre l’Estatut.

Ara bé, respecte a aquest panorama ens trobem uns altres arguments: els dels possibilistes. Des de determinades opcions polítiques s’argumenta que la correlació de forces no serà mai favorable a la independència. O que ho serà d’aquí a una pila d’anys. Aquests independentistes «sincers» obliden, però, que el règim de les autonomies no fa altra cosa que accelerar l’alienació dels catalans. Ens fa ser espanyols i espanyoles a marxes forçades. Això és el camí que ens du a deixar de ser el que som. Nosaltres tenim una altra proposta. Consisteix a començar a organitzar-nos. Per acabar-nos dotant, les classes populars d’aquest país, de plena capacitat de decisió sobre el nostre futur. No ens hi posem per poc. En primer terme cal fer coincidir el nom amb la cosa. Els independentistes treballem per una estratègia de reunificació, d’independència i de socialisme. No per anar a parar la mà a Madrid cada cop que veiem que les infraestructures se’ns queden petites i aturen la capacitat de creixement. Proposem ser amos dels nostres recursos i deixar de ser el balneari de l’Estat espanyol (i francès!). Volem establir les bases que garanteixin la pervivència de la nostra llengua.

La tàctica de les CUP, ara per ara, implica garantir la mobilització popular als municipis. I definir, més endavant, un procés constituent que superi les limitacions juridicopolítiques dels estats veïns. Els estatuts, per als espanyolistes. Els independentistes ens quedem amb la independència.