LLuís Sales, militant de la CUP de Girona,

Esperonats amb el darrer èxit electoral de les CUP, un grapat de voluntaris està preparant la celebració de l'Onze de Setembre a Girona. El principal eix discursiu de la jornada serà la construcció de la Unitat Popular catalana, necessària per cohesionar-nos com a país. Amb aquesta lògica, durant els mítings prendran la paraula representants del moviment anti MAT.

La d'aquest any serà una diada especial, ja que molts ciutadans han entès que hi ha una nova forma de fer independentisme. Es tracta d'una forma d'accedir a la política que no claudica en moments decisius. Una sensibilitat que arrenca del mateix teixit social, i que vol fer vigents les paraules d'en Joan Fuster, quan es dirigia directament a les classes populars catalanes: «Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.» 

Tot i així, sabem que en un país com el nostre, que no té estructura d'Estat i on, sovint, l'Estat és una cosa tan antipàtica, cal trobar símptomes de vitalitat fora de la política convencional. Hi ha «país» als casals culturals, als sindicats, a les entitats de defensa del territori o en els voluntariats lingüístics. En síntesi, la sobirania dels Països Catalans no resideix –almenys no globalment– en les institucions. Oficialment, no som ni país; sinó un artifici desastrós, que al Principat es va dir Comunidad Histórica. La resta de la nació no som ni això. D'aquesta manera, a molts de nosaltres ens toca viure una identitat una mica pària. Per culpa d'aquest mateix Estat que no és el nostre, als problemes d'identitat s'hi afegeixen mancances estructurals en habitatge, treball o mobilitat.

Sense ser gaire dramàtics, acabem constatant que el país està en una situació de provisionalitat. És per això que l'Esquerra Independentista, les CUP, sempre que en tenim oportunitat donem veu a les entitats i a les persones que sostenen el país real. Intentem donar veu a aquells que ens salven la papereta i que fan que reconèixer-se com a català no sigui una cosa gaire vergonyant. Citem un exemple ben gràfic: en els darrers quinze anys han crescut desenes de plataformes «Salvem». S'han convertit en els observatoris del territori denunciant transvasaments o plans urbanístics. Sovint han hagut de treballar d'esquenes a una administració que fa els ulls grossos davant la degradació del patrimoni.

Sabem que el país està fet de tota aquesta colla de realitats que supleixen allò que per llei, avui, no tenim. De fet, del projecte de convertir el voluntarisme d'aquestes persones en la política de demà, en diem Unitat Popular. Si avui les CUP som als ajuntaments és, en primer terme, per convertir en oficial la Catalunya real. No pas per legitimar els moviments ciutadans (que encara que no participin en eleccions ja en tenen, de legitimitat); sinó per procurar que els seus punts de vista tinguin un lloc en l'agenda política dels consistoris municipals.

Sigui dit de passada, cal eliminar del llenguatge el parany comú del «si no votes o no participes no tens dret a queixar-te». Quan unes eleccions –per exemple les darreres municipals a la ciutat de Girona– només mobilitzen la meitat del cens, cal començar a pensar que la política va una mica més enllà de les cites electorals. Política és, fins i tot, els motins improvisats dels usuaris de Renfe, quan el tren, un matí més, ens fa arribar tard a la feina...

El desencantament de la societat civil amb la política i la gestió ha crescut de forma geomètrica. En canvi, han augmentat el descontentament i les queixes. Un expresident de la Generalitat en va dir «la cultura del no». Encara que sigui dient no, les preocupacions polítiques no desapareixen. És clar que, quan l'abisme entre política oficial i societat s'eixampla, cal que trobem les alternatives.

Hem après a recelar d'una classe política que ven les aspiracions col·lectives per un plat de llenties. Això ja ho tenim. Ara és el moment d'aprendre a fer-nos nostra la política, a convertir la mala llet en un projecte de país pel demà.